Sir Pep Guardiola

Ahir en una de les moltes lectures diàries que faig de la premsa esportiva vaig trobar una notícia que em va agradar llegir. Parlava del mític entrenador del Manchester United, Sir Alex Ferguson, i que la IFFHS li ha otorgat el premi al millor entrenador del segle XXI. I n’estic completament d’acord. Ferguson porta al capdavant de l’equip anglès des del 1986 i s’ha consolidat com el millor tècnic de tots els temps oferint un autèntic repertori de títols a l’afició i al futbol europeu.

L’entrenador escocès porta tants anys dirigint al Manchester United que les ha vistes de tots colors. De fet, només cal retrocedir fins al 28 de maig de 2011 per veure com perdia la Champions League davant “el millor equip al que s’ha enfrontat en els més de 25 anys que porta a la banqueta anglesa”. En aquesta final, Ferguson va intentar crear problemes als de Guardiola però “els que no fallen” no els van deixar ni una mínima escletxa on poder fer mal i el Barça va aixecar la orelluda.

El paper de Sir Alex Ferguson és únic però m’agradaria veure’l aquí, a casa. En aquests moments que tant es parla de la renovació de Guardiola, m’agradaria que el tècnic de Santpedor pogués eternitzar com ha fet l’escocès, la seva estada a la banqueta blaugrana. Us imagineu 25 anys de Guardiola a Can Barça? Aquí no és possible per un sol motiu: la pressió.

Sense cap mena de dubte, el Barça i el United són dos dels equips més importants d’Europa però tenen funcionaments interns molt diferents. El públic anglès té un tarannà completament oposat al del soci del Barça. Allà es perd una Champions o una Lliga i no es penja a l’entrenador com s’ha fet aquí en més d’una ocasió. A Manchester, l’aficionat deixa treballar a l’entrenador i als jugadors, els hi dóna vots de confiança perquè abans de criticar-los mira al passat i recorda tot el que aquest equip els ha donat.

Potser caldria fer autocrítica i aprendre una mica d’aquesta actitud. Els socis seguidors del Barça ens agrada molt dir que som els millors, els més guapos i que som eterns. Però si fos així, la pressió a la que està sotmès Guardiola i tot l’equip seria diferent i potser es podria plantejar la hipòtesi de que entrenés 25 anys. A dia d’avui, això no és possible.

Estic convençut que Guardiola anunciarà la seva renovació per un any d’aquí a molt poquet. Els seus propis jugadors li demanen per activa i per passiva i la directiva i l’afició li supliquem dia rere dia. Volem el Pep a Can Barça molts i molts anys. Però potser cal replantejar el nostre savoir faire. Potser d’aquesta manera, aconseguiríem tenir a Sir Pep Guardiola.

Joan Muro

Creure en l’equip

Aquest matí mentre llegia la crònica del mestre Ramon Besa a El País, he sentit la necessitat de tornar a recuperar aquest blog, de tornar a escriure sobre futbol després de molt de temps. Segurament, els canvis laborals dels darrers mesos m’han fet deixar de banda aquesta magnífica afició d’escriure sobre futbol. Lamentablement no puc assegurar l’actualització diària però sí fer una declaració d’intencions d’escrirure més sovint i parlar d’allò que realment m’agrada.

He de confessar que aquesta decisió de tornar a actualitzar el blog arriba ara perquè sóc d’aquells barcelonistes que creu que cal fer costat a l’equip en moments complicats o no tan bons. Ara és una d’aquelles etapes més fosques de l’equip dins d’aquesta llarga Lliga, un d’aquells moments on les lesions arriben després de molts esforços i partits de molta tensió. I dir que el Barça no està en un bon moment quan és segon a la Lliga, està viu a la Champions i a les ‘semis’ de la Copa del Rei és tota una ‘animalada’.

Tot i això val a dir que aquest moment menys lúcid del Barça arriba en un excel·lent estat de forma del Madrid i enmig d’un clima favorable als blancs. La ‘caverna’ creu que aquesta Lliga ja és seva i que guanyaran la Champions, segons em reconeixien diversos madridistes fa pocs dies en una visita a la capital. Però que l’equip passi per moments menys brillants és normal, comprensible i un fet que ha d’actuar com a revulsiu per recolzar a l’equip més que mai.

Besa, en la seva crònica, recordava que aquest equip de Guardiola ha guanyat 13 títols de 16 possibles en els darrers tres anys i mig. Atenció: 13 de 16. Compte perquè aquesta dada és realment espectacular i en moltes ocasions passa desaparcebuda o com a normal. Els socis i seguidors del Barça ens hem acostumat a guanyar, a golejar, a ‘menysprear’ al rival amb lliçons magistrals de futbol allà on anàvem. I això no és el normal.

Ara no estem en el nostre millor moment de futbol, és cert. Però és en aquest moment quan es demostra la fidelitat a un equip, a una filosofia de club que basa els seus èxits en esforç diari i en la confiança a una pedrera. L’aparició de jugadors com Cuenca, Tello, Sergi Roberto o Montoya no és casualitat, és gràcies a molts anys de feina de moltíssims entrenadors que han passat per la Masia i que han cuinat amb molta dedicació un estil de futbol que avui triomfa al primer equip.

Per això el Barça és un equip inmens i reconegut arreu del món. I si dimecres perdem contra el València o perdem la Lliga (tot i que queda molt i encara hi ha opcions), seguirem sent grans. El que està fent el Barça com a club és consolidar un estil. I això no és fàcil, no és gens fàcil.

Joan Muro