Un o molts, aquesta és la qüestió

Com ja és habitual, l’actualitat blaugrana durant la pretemporada se centra en el ‘mercato’. Les possibles incorporacions omplen pàgines i pàgines dels diaris i surten moltíssims noms que no acaben venint. El ‘cas Cesc’ sembla que comença a donar els seus fruits i que l’Arsenal veu que el seu capità té més ganes que mai de tornar al seu club d’origen. Però Wenger no ho posarà gens fàcil ja que el tècnic francès sap que si ven Fàbregas deixa anar al seu millor jugador. I això els gunners no s`ho poden permetre.

Serà difícil però jo sóc d’aquells que creuen que el més important és tenir dos jugadors de gran qualitat per posició. La temporada passada ens queixàvem que teníem una plantilla curta, que no hi havia suficient per encarar totes les competicions amb màximes garanties. De moment, han marxat Henry, Chrygrynskiy i Touré i segurament ho farà Márquez. El Barça ha incorporat Villa i Adriano i deixa sense substitut la posició que ocupa el gran Sergio Busquets.
Si marxa Márquez, jugador que ja va decaient, ens quedem sense cap home de garanties en aquesta posició. Cal fitxar i cal pensar molt bé que ens cal un altre central per poder oxigenar Puyol, Piqué i Milito. Així mateix, ens cal un mig centre que pugui donar descans a Busquets.

Tot i aquest raonament he de confessar que sóc un enamorat de Cesc. Però realment el podrem comprar? Què és més important un jugador o una garantia d’equip? Sincerament, crec que hem de pensar en la llargada de la temporada i amb la necessitat de cobrir amb garanties el conjunt per a la propera campanya. Si a sobre podem fitxar Cesc fantàstic, però dubto moltíssim que puguem fer tots aquests fitxatges. Ara caldrà esperar uns dies més i veure els moviments i les decisions que vol prendre en Pep.

JM

El retorn de les bones vibracions

És sabut per tothom que els culers som persones especials. Tenim un nivell de pessimisme elevat, una sensació de por envers el futur i una paciència molt limitada. Però això forma part de l’ADN del seguidor blaugrana ja que és un inconformisme que es porta endins i que ens delata arreu del món. Les noves generacions de seguidors ja no són així. Han viscut el Barça de les sis copes i sembla com si tot fos diferent. S’han criat amb les rodes de premsa d’en Pep Guardiola i amb la sabiesa que desprén aquest entrenador.

I a mi això ahir em va tranquil·litzar moltíssim. Sentir la veu del nostre tècnic va ser com un retorn a la normalitat, a la calma, a la veu de la confiança en un estil, en una forma de fer. És la veu del nostre entrenador, d’aquell que ens ha promés feina i dedicació per damunt de tot. I això a la parròquia blaugrana ens encanta.
En poc més d’una hora, el tècnic de Santpedor va repassar totes les incògnites que hi havia a sobre la taula: el difícil fixtatge de Cesc, les possibles sortides de Ibra i Márquez, el traspàs de Chrygrynskiy, l’arribada d’Adriano i la durada del seu contracte. I tot aquest repàs el va fer sent fidel al seu estil, amb la seva veu tan mesurada i les paraules tan ben escollides.

Des d’ahir i fins que acabi la temporada tinc la certesa que ens ho passarem bé. Tots tenim ganes que torni al nostre Barça, que rodi la pilota i que augmenti el ritme de partits necessaris per a la supervivència dels malalts del futbol, com és el meu cas. L’únic desig que demano per a la propera temporada és un augment de nivell per part de la resta d’equips de la Lliga. Necessitem que hi hagi emoció, dificultats i un punt de por necessària perquè no es converteixi en una lluita Barça-Madrid. Ja que sinó serà molt avorrit.

JM

Cada maestrillo tiene su librillo

El Barça de Pep Guardiola torna avui a la feina després de les vacances i ho fa sense els internacionals i amb prop de 20 jugadors de la cantera. El Madrid, per la seva banda i amb Mourinho com a entrenador, ja fa uns dies que treballa amb molta intensitat per posar la maquinària a punt per l’inici de les competicions. El tècnic portuguès s’estrena a la banqueta amb unes normes i un control excessiu que dotarà de disciplina a un conjunt descontrolat.

Sembla que aquesta temporada tindrà bona pinta. Si ens fixem bé, Guardiola i Mourinho són dos entrenadors que controlen tot el que passa dins i fora al camp. Tot és important i cal tenir-ho en compte perquè no falli res durant la temporada. Aquesta meticulositat fa que els dos vulguin donar sentit a l’equip, a la idea de fer pinya i per això obliguen als seus jugadors a dinar junts. Amb aquestes accions transmeten la importància de ser un conjunt unit per guanyar i aconseguir títols. Així mateix, Pep i Mou apliquen sancions a aquells que arriben tard als entrenaments o no respecten el codi intern.

Tot i tenir molts punts en comú cadascú té el seu estil. Un prefereix treballar sense protagonisme, sense alçar la veu i donant classes d’educació i elegància per allà on va. L’altre prefereix assumir tot el protagonisme i la pressió mediàtica davant els mitjans de comunicació i l’afició a crits. Dos estils similars en quan a objectius però molt diferents en el moment d’excutar-los. Al final de temporada veurem qui s’ha imposat, qui ha estat el vencedor i qui el vençut. Per això encara queda molt i caldrà esperar per veure si el ‘mercato’ canvia la fisonomia dels equips.

JM